Historia del saxo
Fill d’un fabricant d’instruments musicals, Antonie Joseph Sax, conegut per Adolphe Sax, va néixer a Dinant, Bèlgica, el 6 de Novembre de 1814. Iniciat des de mol jove a la fabricació d’instruments i a la interpretació del clarinet, percep les imperfeccions d’aquest i es dedica a intentar arreglar-les.
Un ideal que l’obsessionava quan dirigia el taller del seu pare va ser el d’inventar un instrument de vent que per el caràcter de la seva sonoritat pogués aproximar-se als instruments de corda, però que tingues més força e intensitat.
Treballant sobre modificacions per aconseguir una millor qualitat de so i resoldre alguns dels problemes acústics del clarinet, Sax va construir el que avui en dia es coneix per saxòfon.
L’he fabricat (diu l’inventor) de coure i amb forma de con parabòlic. El saxo té per embocadura una boquilla de canya simple. La digitació es com la de la flauta i el clarinet. Per una altra part, se li poden aplicar totes les digitacions possibles”
En els primers anys era el propi Sax el que tocava el saxo. Al 1841 a Brussel•les va interpretar música per primera vegada en públic amb el seu saxo baix. Al 1842 el jove fabricant arribà a París amb el seu instrument embrionari, rebent una càlida acollida per part d’importants compositors. Després de constants treballs de perfeccionament, la família de saxofons va ser patentada en París, el 28 de Juliol de 1846.
Hèctor Berlioz va composar al 1844 la primera obra coneguda per a saxo: el saxtat Cant Sagrat, estrenada el 3 de Febrer del mateix any a la sala Hertz, sota la direcció del mateix Berlioz i amb Adolphe Sax interpretant la part de saxofon. L’entusiasme de Berlioz per la sonoritat del nou instrument va quedar expressat en un treball que va publicar al 1842 al Journal des Debats.
Però no nomes Berlioz va tenir frases elogiadores per al saxo. Rossini i Mayeber després d’escoltar-lo al 1844 van expressar la seva fascinació per l’nstrument.
El saxo va començar a aparèixer en composicions simfòniques i operístiques de la època on va aconseguir un gran èxit.
L’interès que tenia el nou instrument va portar al seu inventor múltiples desavinences davant la reacció d’altres fabricants d’instruments i també d’altres intèrprets, que veien la aparició d’aquest nou instrument com un perill. Tot i això les bandes militars el van acollir entusiasmadament des del 1845 i després de breus períodes d’exclusió provocat per canvis de règim a França, va ressorgir novament a aquestes formacions al 1853; al punt de que Adolphe Sax va ser nomenat, al 1854, "fabricant d’instruments musicals de la Casa Militar de l’Emperador".
Al 1857 es van crear càtedres especials per a integrants de les bandes militars del Conservatori Nacional de Música de París, obrin-se camí la classe de saxòfon, encarregada com no a Adolphe Sax. Entre 1857 i 1870 es van formar en ella 130 saxofonistes. Es van composar més de trenta obres com són peces de concurs de conservatori, escrites en la seva major part per Jean Baptiste Singelée i Jules Dermessemann. Altres compositors van crear obres per a saxo en l’època van ser Cressanois, Savari, Petit, Genin, Signard i Colin, la majoria dels quals eren directors de bandes.
Les obres escrites per a saxo a finals del segle XIX van ser fundamentalment fantasies i variacions sobre temes diversos (especialment d’òperes).
Raons financeres van provocar el tancament de la classe de saxo creada per Sax al 1870 tot i les protestes de Thomas, el que fou director del conservatori en aquells tems.
L’he fabricat (diu l’inventor) de coure i amb forma de con parabòlic. El saxo té per embocadura una boquilla de canya simple. La digitació es com la de la flauta i el clarinet. Per una altra part, se li poden aplicar totes les digitacions possibles”
En els primers anys era el propi Sax el que tocava el saxo. Al 1841 a Brussel•les va interpretar música per primera vegada en públic amb el seu saxo baix. Al 1842 el jove fabricant arribà a París amb el seu instrument embrionari, rebent una càlida acollida per part d’importants compositors. Després de constants treballs de perfeccionament, la família de saxofons va ser patentada en París, el 28 de Juliol de 1846.Hèctor Berlioz va composar al 1844 la primera obra coneguda per a saxo: el saxtat Cant Sagrat, estrenada el 3 de Febrer del mateix any a la sala Hertz, sota la direcció del mateix Berlioz i amb Adolphe Sax interpretant la part de saxofon. L’entusiasme de Berlioz per la sonoritat del nou instrument va quedar expressat en un treball que va publicar al 1842 al Journal des Debats.
Però no nomes Berlioz va tenir frases elogiadores per al saxo. Rossini i Mayeber després d’escoltar-lo al 1844 van expressar la seva fascinació per l’nstrument.
El saxo va començar a aparèixer en composicions simfòniques i operístiques de la època on va aconseguir un gran èxit.
L’interès que tenia el nou instrument va portar al seu inventor múltiples desavinences davant la reacció d’altres fabricants d’instruments i també d’altres intèrprets, que veien la aparició d’aquest nou instrument com un perill. Tot i això les bandes militars el van acollir entusiasmadament des del 1845 i després de breus períodes d’exclusió provocat per canvis de règim a França, va ressorgir novament a aquestes formacions al 1853; al punt de que Adolphe Sax va ser nomenat, al 1854, "fabricant d’instruments musicals de la Casa Militar de l’Emperador".
Al 1857 es van crear càtedres especials per a integrants de les bandes militars del Conservatori Nacional de Música de París, obrin-se camí la classe de saxòfon, encarregada com no a Adolphe Sax. Entre 1857 i 1870 es van formar en ella 130 saxofonistes. Es van composar més de trenta obres com són peces de concurs de conservatori, escrites en la seva major part per Jean Baptiste Singelée i Jules Dermessemann. Altres compositors van crear obres per a saxo en l’època van ser Cressanois, Savari, Petit, Genin, Signard i Colin, la majoria dels quals eren directors de bandes.
Les obres escrites per a saxo a finals del segle XIX van ser fundamentalment fantasies i variacions sobre temes diversos (especialment d’òperes).
Raons financeres van provocar el tancament de la classe de saxo creada per Sax al 1870 tot i les protestes de Thomas, el que fou director del conservatori en aquells tems.
Un paper essencial en la creació d’un repertori per a saxo a començaments del segle XX correspon a Elise Hall, nascuda a França i casada amb un eminent metge nord-americà.
Per raons mèdiques (tenia una deficiència auditiva i els metges li van aconsellar que estudies un instrument de vent) va començar a estudiar saxo als 47 anys, dedicant la seva vida a desenvolupar el Club orquestral de Boston i a difondre l’instrument que amava.
Com a benefactora del club, va comissionar unes 20 obres per a saxo, entre les quals cal destacar: la Rapsodia, per a saxo alt i orquesta, de Claude Debussy (1903-1905) i la Llegenda. 66 de Florent Schmitt (1918), per citar les més destacades entre altres de diversos compositors, com Loeffler, Gilson, Caplet, etc.
Per raons mèdiques (tenia una deficiència auditiva i els metges li van aconsellar que estudies un instrument de vent) va començar a estudiar saxo als 47 anys, dedicant la seva vida a desenvolupar el Club orquestral de Boston i a difondre l’instrument que amava.
Com a benefactora del club, va comissionar unes 20 obres per a saxo, entre les quals cal destacar: la Rapsodia, per a saxo alt i orquesta, de Claude Debussy (1903-1905) i la Llegenda. 66 de Florent Schmitt (1918), per citar les més destacades entre altres de diversos compositors, com Loeffler, Gilson, Caplet, etc.
La persistència de la Sra Hall va ser finalment recompensada amb una obra que per sempre va preservar els seu nom en la música, perquè porta la inigualable marca de Debussy i l’altura
dels seus poders evocatius.
dels seus poders evocatius.
Sax va morir a París al 1894. La seva mort, sumada a la dels seus principals aliats (Berlioz, Kanstner...), va provocar un retràs per al saxo.Entre els saxofonistes francesos destacats en aquella època cal destacar a Souallé i Wuille, amb les seves gires a Englaterra i els Estats Units van portar a aquestos països la nova sonoritat del saxo.
Contràriament al que molts pensen, va ser primer en la musica simfònica i les bandes militars o civils que l’instrument es va donar a conèixer als Estats Units. Als ja mencionats Wuille i Elise Hall, s’hi hauria d’afegir també a Lefebre, Klose, Henton, Gurewich i Stephens, que, tant com a solistes que com a integrants de la Souza Band, van donar prestigi al saxo.
Des de la primera guerra mundial, passant per els anys 20, es va produir una espècie d’epidèmia de “saxomania”. Recolzant una amplia producció d’instruments, es van distribuir publicacions amb fotos d’intèrprets o grups que anunciaven els seus saxos.
Les companyies de fabricants Conn i Buescher llançaven anuncis tan sorprenents com els següents:
. Si vos pot xiular una melodia, vos pot tocar el saxo.
. Toqui escales en una hora, melodies en una setmana.
. Tot el mon pot aprendre ràpid a tocar melodies populars amb el saxo.
. Popularitat, plaer, profit, tot es seu quan toca un saxo Conn.
. Si vos pot xiular una melodia, vos pot tocar el saxo.
. Toqui escales en una hora, melodies en una setmana.
. Tot el mon pot aprendre ràpid a tocar melodies populars amb el saxo.
. Popularitat, plaer, profit, tot es seu quan toca un saxo Conn.
Cap al 1918 el saxofonista Rudy Wiedoeft va adquirir un gran nivell tècnic interpretatiu interpretant música lleugera, aconseguint una certa respectabilitat al saxo. El seu altíssim nivell i la seva brillantor tècnica es van difondre (sobretot per les seves gravacions). Les seves interpretacions incorporaven moltes possibilitats del instrument, marcant els anys de la postguerra. Es va convertir en un virtuós amb molt de renom al seu temps, que va aconseguir entusiasmar al públic en diverses presentacions i que va inspirar a molts altres intèrprets a explorar l’expressivitat i el potencial tècnic del saxo. Va recopilar una sèrie de solos adequats al seu talent i amb diversos arranjaments, va escriure nous solos recollits a gravacions populars entre el 1916 i 1931.
Degut a la immensa popularitat del saxo i la seva força en el mercat, les orquestres de vall van començar a afegir-lo per augmentar la sonoritat del conjunt.
Moltes persones atribueixen la popularitat del saxo únicament al jazz, però és totalment fals. En els seus orígens, tot i l’interès del públic pel saxo, pocs músics professionals del jazz el tocaven avanç del 1920.
Sent el jazz una forma de conversa entre instruments, el saxo va adquirir en ell una indiscutible destresa. A partir d’aquest estil es va crear l’ambient que va ajudar a la música contemporània a ampliar el seu “ espectro sonoro”, al fer servir timbres fins a aquell moment desconeguts i extendre el camp de les combinacions sonores.
Al créixer la popularitat del saxo durant els anys 20, el numero de composicions simfòniques i operístiques amb l’instrument es va incrementar als anys 30.
Es destaquen en particular el "bello solo" de La creació del mon, de Darius Milhaud (inspirat en temes de jazz, en 1923) i l’ús de tres saxòfons a la Rapsodie in Blue, de Gershwin (1924)
Cap al 1940 hi va haver un cert decreixement en d’utilització del saxo a la música simfònica i operística, paral•lelament al declivi de la popularitat en el jazz. Es a Europa que dos virtuosos de personalitats complementàries serien els encarregats de confirmar definitivament el saxo clàssic: Marcel Mule i Sigurd Rascher.
Degut a la immensa popularitat del saxo i la seva força en el mercat, les orquestres de vall van començar a afegir-lo per augmentar la sonoritat del conjunt.
Moltes persones atribueixen la popularitat del saxo únicament al jazz, però és totalment fals. En els seus orígens, tot i l’interès del públic pel saxo, pocs músics professionals del jazz el tocaven avanç del 1920.
Sent el jazz una forma de conversa entre instruments, el saxo va adquirir en ell una indiscutible destresa. A partir d’aquest estil es va crear l’ambient que va ajudar a la música contemporània a ampliar el seu “ espectro sonoro”, al fer servir timbres fins a aquell moment desconeguts i extendre el camp de les combinacions sonores.
Al créixer la popularitat del saxo durant els anys 20, el numero de composicions simfòniques i operístiques amb l’instrument es va incrementar als anys 30.
Es destaquen en particular el "bello solo" de La creació del mon, de Darius Milhaud (inspirat en temes de jazz, en 1923) i l’ús de tres saxòfons a la Rapsodie in Blue, de Gershwin (1924)
Cap al 1940 hi va haver un cert decreixement en d’utilització del saxo a la música simfònica i operística, paral•lelament al declivi de la popularitat en el jazz. Es a Europa que dos virtuosos de personalitats complementàries serien els encarregats de confirmar definitivament el saxo clàssic: Marcel Mule i Sigurd Rascher.
Amb Marcel el saxo va entrar als grans concerts: Concert de Pierre Vellones (1935), Concert de Eugene Bozza (1937) i la Ballade de Henri Tomasi (1938), uns dels més coneguts.Ràpidament els compositors es van sentir atrets per la formació de quartet de saxos que Mulle va crear i escriuen per a ella (Glazounov, Rivier, Absil, Bozza, Desenclos, Dubois i altres).
Al 1942, un succés musical va tenir lloc, gracies a la importància assolida per aquest prestigios artistes: La reobertura de la càtedra de saxo al conservatori Nacional Superior de Música de París, encarregada ,com no, a Mule.
A partir d’aquell moment la seva triple labor, com a solista, pedagogo i director de quartet van ser un impuls i un estimul per al desenvolupament del saxo.
Per la seva part, Sigurd Rascher (Alemanya, 1907) va començar a ser conegut cap als anys 30.
Va abandonar el seu país a causa del prejudici nazi contra el saxòfon. Va adquirir un virtuosisme notable, en particular al fer servir amb gran destresa els sons sobreaguts. Durant les seves numeroses interpretacions a Europa, Amèrica i Austràlia, a més de la seva capacitat de persuasió i al atractiu de les seves interpretacions, va aconseguir interessar al saxo a destacats compositors: Glazounov (concerto Eb, 1934) Jaques Ibert (concertino da camera, 1934), Paul Hindemith (Konzertstuch, 1933), i milts altres que al llarg de la seva carrera li van dedicar importants obres que avui en dia conformen el repertòri del instrument.
Així es com es demostra que només a partir del virtuosisme interpretatiu, el saxo va aconseguir un rang solístic que ha permès que de unes 900 obres escrites avans del 1942, al 1985 n’existiguessin 4500 obres originals, 2000 obres simfóniques amb un o mes saxos i mes de 3500 transcripcions.
A l’actualitat existeixen mes de 3000 compositors vius que han escrit sobre unes 5000 obres originals per a saxo. Entre ells: Luciano Berio i Karlheinz Stockhausen, por citar-ne alguns.
A partir de la reobertura de la càtedra de saxo del Conservatori Nacional de París, aquest centre ha estat el lloc principal d’expansió del instrument.
La versatilitat del saxo es àmplia i a 160 anys de la seva creació ens ensenya el seu protagonisme com instrument de jazz, de musica popular, lleugera, però també com a música docta i contemporània, capaç de satisfer les aspiracions creadores de molts compositors, des dels convencionals fins als més avantguardistes.
Fa alguns anys que el saxo s’ha convertit casi en un fenòmen de societat: instrument de moda, símbol musical. La seva imatge es utilitzada freqüentment a la publicitat, sigui quin sigui el seu propòsit, fins i tot per a temes tan allunyats d’ell com mobles, aparells de vídeo, etc. El seu nom ha estat utilitzat per a batejar cotxes i objectes no musicals. Potser al segle XXI faci justícia a tota la genialitat d’Adolphe Sax.
Dotze congressos Mundials de saxo s’han donat lloc des del primer, realitzat als Estats Units, al 1969, on s’han pogut escoltar estrenes mundials, conferències pedagògiques, exposicions dels fabricants, concerts, etc. El saxo ha fet la seva entrada a importants concursos internacionals com el de Ginebra entre d’altres.
A més de França, països com Bèlgica, Suïssa, Estats Units, Canadà, Holanda i Japó van al capdavant del moviment saxofonístic i s’estudia a gran part dels conservatoris i universitats.
Va abandonar el seu país a causa del prejudici nazi contra el saxòfon. Va adquirir un virtuosisme notable, en particular al fer servir amb gran destresa els sons sobreaguts. Durant les seves numeroses interpretacions a Europa, Amèrica i Austràlia, a més de la seva capacitat de persuasió i al atractiu de les seves interpretacions, va aconseguir interessar al saxo a destacats compositors: Glazounov (concerto Eb, 1934) Jaques Ibert (concertino da camera, 1934), Paul Hindemith (Konzertstuch, 1933), i milts altres que al llarg de la seva carrera li van dedicar importants obres que avui en dia conformen el repertòri del instrument.
Així es com es demostra que només a partir del virtuosisme interpretatiu, el saxo va aconseguir un rang solístic que ha permès que de unes 900 obres escrites avans del 1942, al 1985 n’existiguessin 4500 obres originals, 2000 obres simfóniques amb un o mes saxos i mes de 3500 transcripcions.
A l’actualitat existeixen mes de 3000 compositors vius que han escrit sobre unes 5000 obres originals per a saxo. Entre ells: Luciano Berio i Karlheinz Stockhausen, por citar-ne alguns.
A partir de la reobertura de la càtedra de saxo del Conservatori Nacional de París, aquest centre ha estat el lloc principal d’expansió del instrument.
La versatilitat del saxo es àmplia i a 160 anys de la seva creació ens ensenya el seu protagonisme com instrument de jazz, de musica popular, lleugera, però també com a música docta i contemporània, capaç de satisfer les aspiracions creadores de molts compositors, des dels convencionals fins als més avantguardistes.
Fa alguns anys que el saxo s’ha convertit casi en un fenòmen de societat: instrument de moda, símbol musical. La seva imatge es utilitzada freqüentment a la publicitat, sigui quin sigui el seu propòsit, fins i tot per a temes tan allunyats d’ell com mobles, aparells de vídeo, etc. El seu nom ha estat utilitzat per a batejar cotxes i objectes no musicals. Potser al segle XXI faci justícia a tota la genialitat d’Adolphe Sax.
Dotze congressos Mundials de saxo s’han donat lloc des del primer, realitzat als Estats Units, al 1969, on s’han pogut escoltar estrenes mundials, conferències pedagògiques, exposicions dels fabricants, concerts, etc. El saxo ha fet la seva entrada a importants concursos internacionals com el de Ginebra entre d’altres.
A més de França, països com Bèlgica, Suïssa, Estats Units, Canadà, Holanda i Japó van al capdavant del moviment saxofonístic i s’estudia a gran part dels conservatoris i universitats.
